La nova obra de Josep Serra pot ser assumida en un dels seus aspectes més rellevants, com un ampliació i una radicalització de la tradició abstracta, una emancipació del registre estètic per l’ontològic, transformant en llenguatge la llibertat de crear o construir el seu propi univers, i projectant-se cap el 
futur dintre d’una reinterpretació permanent. Des ’aquest punt de vista, l’obra exigirà una disciplina molt rígida on el concepte de l’abstracció vindrà marcat pel temps dedicat al coneixement de l’evolució estètica dels seus referents.
Josep Serra adverteix que la qüestió diferencial entre una obra de Hans Hofmann i una altra de Jackson Pollock, rau en un reconeixement recíproc, en una dialèctica que trascendeix les claus d’un paradigma anomenat expressionisme abstracte, que revolucionà els pressupostos teòrics a través de l’ús d’una tècnica molt determinada basada en la subjectivitat i radicalitat que cada artista imprimia a les seves obres. Una situació reversible, ja que les pintures es transformen adaptant-se a la posició del subjecte, i l`espectador en objecte, convertint-se en “allò altre” mirat: un joc de miralls on impera la reciprocitat giratòria que defineix la reivindicació fonamental de qualsevol obra d’art, és a dir, la seva singularitat.
Josep Serra utilitza una combinació dels materials significants, l’elecció dels quals implica una redefinició estètica des d’on poder reproduir sense rebutjar les normes i els suposats formulismes d’un classicisme abstracte. Cops de broxa juxtaposats, on la mirada s’exposa a una vibració permanent, on l’ull no descansa pero està obligat a viatjar a través d’un espai al·lucinant manat en algunes zones pel contrast primari entre el blanc i negre, entre el groc i vermell, dotant a les seves pintures d’una lluminositat i una intensitat poc freqüents.
Josep Serra coneix molt bé el camí de l’abstracció marcat per artistes tan rellevants com Howard Hodgkin, Richard Serra o Christofher Wool, que l’empenyen a crear un intens món de formes construit amb la meticulosa aplicació i l’autoimposada disciplina d’un artista clàssic. Ell remarca: “Sóc un pintor representatiu, però no un pintor d’aparences. Pinto quadres representatius de situacions emocionals”
Assumeix així un greu risc on l’energia i el moviment dels cops de brotxa seran els axiomes funamentals per a la reconstrucció de la memòria, on res podrà ser improvisat o casual.
En l’execució de la seva nova col·lecció, les representacions gestuals ens suggereixen una hipotètica intenció de l’artista per a interpretarse a si mateix, transforman cada signe i cada gest pictoric, en un nou concepte visual.
Gerardo Gil